La revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, nascuda a París la primavera de 1965 amb el propòsit d’enllaçar l’exili amb l’interior per damunt dels partits polítics, arribà a agrupar bona part de les sensibilitats que van formar l’oposició al franquisme en el darrer decenni del règim, i més tard als qui optaren per la crítica al model sorgit de la transició democràtica. En els catorze anys que van abraçar totes dues fases, des del començament fins al final (1965-1979), la revista arribà a publicar 66 números, alguns dobles o triples, i també diversos suplements.

La pluralitat de tendències que Cuadernos va acollir es va traduir en una successió de línies editorials, entre les quals destaquen tres. La primera la van protagonitzar els dissidents del PCE i els membres del FLP, que van imprimir un segell marcadament marxista a la revista. Després d’un parèntesi de dotze mesos sense sortir el 1969, Cuadernos de Ruedo Ibérico torna al carrer. Per un període de quatre anys l’antifranquisme originari perd força davant l’anticapitalisme internacionalista i la crítica de les heterodòxies plantejades pels moviments del 68. Aquesta segona etapa acaba a començaments de 1973. La publicació es va retardar fins al 1975, data en què torna amb una orientació llibertària que el mateix José Martínez va recuperar.