Antonio Pérez, un altre exiliat de la segona generació, s’incorporà immediatament a les tasques de l’editorial i l’obrí a la literatura i a l’art. A més de suggerir el nom valleinclanesc, que faria fortuna, Pérez facilità els contactes amb Saura, Tàpies o Millares que donaren a l’editorial una imatge memorable. Pérez va dirigir també la col·lecció de poesia.

Amb Ruedo ibérico es van anar identificant diversos individus o grups que col·laboraren amb el projecte intel·lectualment o materialment. Juan Goytisolo el recolzà de prop i li proporcionà abundants textos, especialment per a la revista.

A Ruedo ibérico es van sumar també els expulsats del PCE de 1964, Jorge Semprún i Fernando Claudín, alguns membres destacats del Frente de Liberación Popular (FLP), concretament el periodista Luciano Rincón, i força joves estudiants becats a París com Ignacio Quintana, Manuel Castells, Joaquín Leguina, Pascual Maragall, José Luis Leal o José Ramón Recalde. Més endavant s’incorporen a Ruedo ibérico Alfonso Colodrón, Juan Martínez Alier i José Manuel Naredo, els quals dirigirien l’editorial en la seva darrera etapa. Ideològicament, els col·laboradors de Ruedo ibérico configuraren un mapa d’una esquerra heterodoxa molt variada que abraça des d’una oposició antifranquista republicana a una altra d’internacionalista de caràcter anticapitalista, fins a una posició contestatària d’orientació llibertària ja als anys setanta. Francisco Carrasquer va ser testimoni des del començament, i còmplice de la conversió de José Martínez al pseudònim llibertari de Felipe Orero durant la darrera etapa de l’editorial.

Altres col·laboradors destacats van ser l’erudit Herbert R. Southworth, capdavanter destacat en la lluita contra la censura, i Isaac Díaz-Pardo, sense la col·laboració del qual no hauria estat possible la publicació de Galicia hoy, l’obra de Míguez, ni els tres últims llibres de Ruedo ibérico: dos volums del Romancero de la guerra i les Crónicas sarracinas de Juan Goytisolo.

Conjuntament amb els col·laboradors intel·lectuals, és menester no oblidar aquells que van treballar a l’editorial en diferents etapes: José Simoes, Juan Manuel Arencibia, Horst Westphal, Denyse Vaillancourt, Alejo Lluansí i, per damunt de tot, Marianne Brüll, testimoni privilegiat que manté viva la memòria de Ruedo ibérico.