Ruedo ibérico és una editorial fundada a França com a eina política amb l’objectiu de lluitar intel·lectualment contra el règim franquista. L’estratègia del grup era la introducció a Espanya d’una informació rigorosa que posés en evidència les tergiversacions i manipulacions del règim, i que permetés la recuperació de la memòria històrica. La seva orientació, com havien intentat abans les revistes Las Españas a Mèxic o Ibérica a Nova York, no va ser partidista. Així ho indica la diversa sensibilitat política dels cinc fundadors que signaren l’acta constitutiva d‘Éditions Ruedo ibérico el setembre de 1961 a París. Nicolás Sánchez-Albornoz era activista d’esquerres, Ramon Viladás estava vinculat al nacionalisme català, Vicente Girbau militava a l’Agrupación Socialista Universitaria (ASU), Elena Romo era comunista i José Martínez Guerricabeitia provenia de l’anarquisme.

Forjats en la lluita antifranquista i membres d’una segona generació de refugiats, els unia haver estat perseguits i empresonats pel règim i obligats a exiliar-se. Coincideixen a París, on es relacionen i fan amistats al seminari sobre història d’Espanya que dirigia Pierre Vilar a l’École des Hautes Études. L’únic editor professional era José Martínez, que treballava per l’editorial científica Hermann. Anarquista de família, membre de les columnes d’alfabetització de les Juventudes Libertarias durant la guerra, represaliat i, després de passar a França el 1948, obrer de la metal·lúrgia, descarregador de camions a Les Halles, però també estudiant a la Sorbona. José Martínez va ser, pel seu caràcter, formació i ambició professional, la peça clau que tirà endavant l’editorial, convertint Ruedo ibérico en una segona pell que mai el va abandonar.