Durant els divuit anys que va viure a la Residencia de Estudiantes, José Moreno Villa deia que s’havia sentit envoltat d’un ambient especialment creatiu, que feia compatible el treball i la responsabilitat amb formes d’oci i diversió en les quals l’alegria mostrava la seva força transformadora.

Un bon exemple d’això és el grup cèlebre que, al voltant de la figura singular de José Bello (Pepín Bello), va reunir Federico García Lorca, Salvador Dalí i Luis Buñuel. El seu esperit transgressor, propi de l’avantguarda, es va manifestar en els dibuixos que van batejar com putrefactes, terme amb el qual al•ludien a allò antiquat, avorrit, burgès; la invenció d’«anaglifs», estrofa poètica peculiar que va fer furor entre els residents; les seves incursions nocturnes o les aventures de l’«Ordre de Toledo»; les vetllades teatrals que van protagonitzar com La profanación del Tenorio, paròdia de l’obra de Zorrilla... La seva obra posterior revela un influx especial d’aquest ambient i de la seva convivència aquells anys. Un chien andalou, el guió que van escriure Buñuel i Dalí, no s’entén sense l’imaginari forjat a la Residencia de Estudiantes. Buñuel explicava en una carta a Bello que la pel•lícula, estrenada el 1929, seria «el film que més t’agradarà del món. Totes les nostres coses a la pantalla».